El maleit número 11

Hi havia una vegada un home que sempre anava al camp de futbol del seu equip. L'home es deia Joan. Joan no era soci de l'equip i per això sempre pagava 10 euros per l'entrada. Un dia va anar al camp de futbol, perquè el seu equip jugava i a les 7. Va passar pel lloc on es venien les entrades i no va pagar l'entrada per 10 euros, sinó per 11 euros. A Joan no li va importar perquè duia solt damunt. Va entrar al camp de futbol i va veure com al seu equip li van caure 11 gols. No li va afectar, però quan anava amb el seu cotxe a pagar el seu lloc de pàrquing, el recepcionista li va dir que eren 11 euros, ell va traure els diners i va veure que sol tenia 10 euros. Joan li va dir que tenia 10 euros. El xic li va dir que si no tenia 11 euros el cotxe es quedaria i que els diners anaven pujant perquè el temps anava corrent. Joan va buscar a algú que li deixara 1 euro, però per mala sort ni una ànima hi havia. Joan va tindre que anar-se'n a casa caminant. Per a arribar a sa casa havia de caminar 11 quilòmetres. A Joan li esperaven una hora caminant pel camí. Joan anava maleint el número 11. Joan va arribar a casa a les10. Va agafar els diners, tenia una altra hora de caminada. Joan va arribar a les onze i quart. Va veure que el pàrquing estava tancat, va llegir en el cartell que el pàrquing tancava a les onze de la nit. Joan es va enfadar molt i va decidir anar-se'n a una terrassa d'un edifici i es va tirar i com a casualitat va tardar a caure 11 segons.

Enviado por Alicia Simón Domingo

 

                       Llegendes urbanes. (2 ESO A. 18. ASD)

     Un dia estava jo en la universitat quan vaig entrar en la meua habitació sense encendre la llum, vaig            agafar unes cuantes coses i me'n vaig anar perquè hi havia quedat amb el meu grup d'amigues per anar- mos a Alacant a vore una pel·lícula perquè era el meu aniversari. Vaig baixar em vaig subir en el cotxe de la meua amiga Elisa i ens vam anar a Alacant.

      Quan vam arribar a Alacant la pel·lícula ja havia començat, com ja hi havia començat ens va anar a comprarnos roba i després d'estar una hora comprant ens van anar a sopar a un restaurant.

      Vam arribar a Xixona a la una del matí, quan vaig arribar a ma casa i vaig encendre la llum vaig vore a tota la meua familia en ma casa, en vam dir: Tenies que a ver encés la llum perquè ens has tingut esperante tota la nit.

Enviado por Alicia Simón Domingo

  

 

        Història 11-11-2011. ( 2 ESO-A, 18, ASD)

   En la ciutat de Valencia, estava una xica menjant en un restaurant on sempre pagaba el mateix, 10 euros però en aquesta ocasió el menjar li va costar 11 euros.

     A ella no le va importar pagar un euro mes, després va anar a comprar una revista i es va donar que en totes les noticies de la revista eixia el numero 11, no li va prestar la minima atenció asi que va agarrar un taxi es va anar a la seua oficina, casualment en la matricula del taxi estava el numero 11, ella ni es va fixar en aixó, quan va arribar a la oficina hi havien faltat 11 empleats, alguns perquè estaven malalts, altres perquè la seua esposa s'havia posat a parir i altres no hi havien donat senyals de vida, ella va començar a pensar que era ja un poc rar que en tot el dia l'únic numero que hi havia vist era el numero 11, però va seguir treballant.

     A les 11 de la nit va eixir de la oficina, perquè tenia molt treball hi con la seua mare estava amb el seu fill no es va preocupar, va anar a casa de sa mare amb el mateix taxi de per el mati, hi va arreplegar a el seu fill que ja estava dormint asi que quan va arribar a sa casa li va pagar al taxi 11 euros i va subir a sa casa quan va acostar a el seu fill, li va cridar el seu home que arribaria a les 11 del mati perquè el vol de l'avio s'havia retrasat.

    En eixe moment es va adonar que ella es va casar el 11-07-2004, a las 11 de la mañana i que la seua luna de miel va durar 11 dies, que el seu fill va naixer el 4-01-2006 a les 11 de la nit i que tragicament el seu pare va morir el 1-01-2009, en eixe mateix moment es va donar conté que aquell dia era el seu dia de sort.

    

L'amor

Nom:Jean Carlo Manzano Verdesoto

Curs:2ESO A

L'amor

Havia una vegada un xic i una xica que s'estimaven molt.El xic es deia Roberto i la xica Lidia,els dos tenien dihuit añys.Volien fer la seua vida independient,perque es volien molt i volien tindre fills.Pero hi havia un problema,els pares de Roberto eren musulmans.Roberto nomes es podia casar amb la gent de el seu pais i de mateixa religio.Amb Lidia tambe pasava lo mateix pero al contrari.Una nit Roberto l'hi va telefonear l'hi va dir que si es volia anarse amb ell a viure a un poble que ell havia trobat,on ningu els pdria trobar i on es podrien casar.Lidia l'hi va dir que si.L'hi va preguntar quan se aniriem,Roberto va dir que despus-dema,que quedarien en un parc.L'hi va dir que traguera tots els estalvis que tenia al seu banc per a que asi podrien alquilar la casa que ell l'hi havia dit.A la madrugada Drespres del dia van quedar on havien acordat.Va agafar un autobus que els duia al poble,el poble estava cerca de Valencia.La familia es va preocupar i va telefonar a la policia.El xic i la xica van cridar cadascun als seus pares per a dirles que estaven be.L'hi van explicar els motius per que es van anar,pero no els van dir on estaben.Al llarg del temps els dos es van fer majors i van tindre fills i van viure comodament i feliços.

Llegendes urbanes. (2ESO-A, 03, ACM)

Un vegada vaig tornar de matinada a la habitació de la meua universitat perquè volia agafar unes coses per a anar-me'n amb a casa del meu nuvi. Vaig entrar i no vaig voler encendre la llum perquè la meua  companya estaria dormint y vaig agafar unes cosses i me'n vaig anar.

Quan vaig arribar a casa del meu nuvi, ell estava veient la televisió i per les noticies eixia la meua universitat que estava esperant a que siga la mitja nit per a poder fer-me una festa sorpresa i jo, a mitja nit vaig anar per a que me la feren.

Quan vaig aplegar a la universitat vaig tornar a entrar a la meua habitació, i esta vegada vaig encendre la llum, i vaig descobrir que no era la meua habitació, sinó una enorme banquet que me estaven preparant en una sala enorme, i em vaig quedar bocabadada per la sorpresa, i vam celebrar el meu aniversari, i després una amiga em va dir: "Sort que no vas encendre la llum perquè sinó mos hauries descobert"

El llibre de la jungla. (2ESO-A, 03, ACM)

Un dia que feia molt de fred a una amiga meua se li va acudir una altra idea, que havia sentit a son pare. Nosaltres creiem que era una altra tonteria de les seues el que se li havia ocurrit, però la veritat es que no era cap tonteria perquè una altra amiga meua repassava l'idea, i li va dir a Marta:

-Marta, quantes vegades t'he dit que a Alicia no la pots convidar?

-Moltes vegades, però es que no puc fer-li astò, perquè ella no sabia lo que estava fent aquell dia quan va dir-li a ma mare una mentida que despres vaig acarrear jo amb les conseqüències.

-Però no et dones conte que si la convides va tornar a fer lo mateix?

-Oh! Tranquil·la que jo ja se que em va deixar soles eixe dia per la mentida, però després, em va dir que jo era una de les seues millor amigues però jo no servia per a res. Però la vaig agafar del monyo i li vaig dir que la pròxima vegada fora més educà.

-Doncs, vas fer una bona cosa però no li vas dir: "No he tornat a escoltar alguna cosa com eixa des de fa temps, i no vuic tornar a escoltar-la, perquè jo he obeït a ma mare de no dir paraulotes!"

-I jo se lo vaig dir, però es va estirar i va aclucar els ulls cabrejada!

-Amiga meua- va dir- no eres lo suficient valent com per a tornar a afrontar-te contra ella.

-Però després ella em va dir que va morir  la seua gana de tornar a insultar-la. I jo li vaig dir que jo vaig néixer sense eixa gana. I no n'havia vista mai a Alicia tan cabrejada per lo que li acabava de dir, però després em va dir que vaig adoptar-me a que ella era malvada, però en eixe instant jo vaig escapar d'aquella situació perquè no coneixia a Alicia. I em vaig tornar molt trista a ma casa.

-Per això jo he nascut per a ajudar-te i dir-te que no la convides a la teua acampà!

-Amiga meua, mai t'han de voler per lo cruel que eres a l'hora de convidar a gent a la meua acampà. I ten dic una cosa, has tret la meua paciència del meu cos, vaig a convidar-la!