Aquell llaurador

Un dia de pasqua, els meus amics i jo ens vam anar d'excursió pel camp. Vam pujar una muntanya gran plena d'arbres i animals fins que vam arribar a una casa. Eixa casa tenia una corral i molts animals. Els meus amics van començar a llançar pedres a les gallines i als gossos fins que va arribar un llaurador vell amb un barret, la roba trencada, i un poc bruta. El llauraor ens va dir:

- Què esteu fent? Desgraciats!!!!

Els meus amics i jo vam começar a córrer molt ràpid i molt apurats perquè el llauraor cada vegada estava més prop. Després d'un llarg camí l'home va desaparèixer i vam arribar a casa amb molta por. Però, em vaig donar compte de que vaig perdre la sabata... i ara sí que vam parar de riure.

- Però com l'has perdut? va dir Alvaro.

- Tenia tanta pressa..

Aleshores teníem dues opcions: o contar-ho tot als nostres pares i recuperar la sabata o anar altra vegada al camp d'aquell senyor. De la por que teníem, vam haver de contar-li tot als nostres pares i agafar la sabata. Des d'aquell dia, els meus amics i jo, tenim por als llauraors.

2ESOA-11-EMS

La casa abandonada.

Un dia de festa en Xixona, quan jo tenia uns 7 anys, les meues amigues i jo vam decidir anar a visitar una casa abandonada, situada en el parc del Qüernero passant el riu que hi ha. Quan vam aplegar vam començar a explorar-la per totes parts, i vam veure moltíssimes coses antigues. Jo i una amiga, teníem molta por i volíem anar-nos-en, però les altres deien que no, que ens quedàrem i que ara anàrem a jugar a algun lloc. Les vam obeir i ens vam quedar. Vam començar a explorar i vam escoltar molts sorolls estranys, es van a començar a moure les finestres i sonava un lleuger soroll. La meua amiga i jo ens vam anar corrents d'eixe lloc i les vam dir a les altres què ens n'anàvem, perquè estàvem mortes de por, però elles es negaven i ens van preguntar que ens estava passant per a voler anar-nos-en tan prompte, i vam contar el que succeïa i elles van anar al lloc on passava i van descobrir que tot eixos sorolls i embolics que dèiem nosaltres era sols el vent que bufava contra les finestres i contra aquella casa tan vella.

2ESOA-03-ACM

Anècdota

Un estiu, quan estàvem construint la meua casa d'ara i jo era molt petita, vivíem al camp que està just baix de ma casa, aleshores hi havien restes de taulells, maons...
Jo i el meu germà ens dedicàvem a jugar amb totes aquelles restes.
Un dia, començàrem a jugar simulant que era menjar i li'l donàvem als pardalets. Aquell joc estava divertit, però al final ens vam cansar; aleshores, vam canviar de joc, vam decidir que érem cuiners, un cuinava i l'altre tastava els aliments, de mentida, clar.

Començàrem a jugar i ens anàvem tornant, una volta era jo la cuinera, després el meu germà, així una bona estona. Fins que ja portàvem tantes vegades que ens ho preníem de veritat, el meu germà em va dir que provara aquell "caramelet", que en veritat era un taulellet i, sense voler, me'l vaig empassar.

Vaig haver d'anar ràpidament al metge. Allí em digueren que havia tingut molta sort, em podria haver ofegat o haver-me fet molt mal.

2ESOA20PS

El bloc en el cotxe

Quan era molt petit, estava jugant amb els meus amics una vesprada en el col·legi i, de sobte, un amic meu va dir:
-Li llancem un bloc de l'obra a un cotxe?
Tots vam dir:
_ Síííí!
Va agarrar el meu amic i el va llançar. Un desastre! La part de davant del cotxe destrossada!
Un xiquet jove va eixir del cotxe i va dir:
-Com et pille et mate fill de p...!
I ens va perseguir per tot el poble! Fins que el vam despistar!