diumenge, 24 de març del 2013

Li Wu. Adaptat de Secrets de nits. Àlvar Masllorens.

Comenta la lectura
1 On ocorren els fets narrats? En quin temps?
2 Quina habilitat tenia el jove Li Wu? De qui l’havia apresa?
3 Què més li havia ensenyat aquesta persona?
4 Què va ocórrer quan la fama de Li Wu arribà a l’emperador?
5 Què li exigia aquest cada dia?
6 Què enyorava Li Wu quan vivia reclòs a palau?
7 Com aconseguí alliberar-se de l’esclavitud a què estava sotmés?
8 Els adjectius següents es poden aplicar a Li Wu. Justifica per què a partir de la informació que dóna el text.
sensible – destre – enyoradís – conegut
9 Es pot afirmar que l’emperador era insensible? Raona la resposta.
10 Amb quina d’aquestes afirmacions estàs d’acord? Explica per què.
a) L’alliberament final de Li Wu sols s’aconseguix en la seua ment, gràcies a la seua imaginació.
b) L’alliberament és real, fruit d’un fet meravellós.
Descobrix-ne la forma i l’estructura
11 Completa el quadre de l’estructura del text.
Plantejament Línies:
Nus Línies:
Desenllaç Línies:
Treballa amb les paraules
12 Busca en el text un sinònim d’aquestes paraules:
habilitat: caminant: tros:
voltants: impregnats: reclòs:
13 Busca en el text les paraules que formen part del camp semàntic de la pintura.
14 Amb quines paraules es descriu l’estat d’ànim de Li Wu quan es troba reclòs a palau?
Busca informació
15 Gràcies a la pintura d’un paisatge, Li Wu aconseguix alliberar-se. En la història de l’art hi ha grans pintors de paisatges. Formeu grups i busqueu en Internet quadres de paisatges dels pintors següents. Després, elaboreu una
presentació en PowerPoint amb les imatges que seleccioneu tot indicant el nom de l’autor, el títol de l’obra i l’època en que es va pintar.
Vermeer, Van Gogh, Monet, Renoir, Cézanne, Antonio López, Joaquim Sorolla.
Reflexiona sobre el text
16 Creus que l’art (pintura, música, literatura...) pot ser un vehicle perquè una
persona es puga sentir plenament realitzada? Raona-ho.

L'artefacte

Comenta la lectura
1 On apareix l’artefacte?
2 Com és el poble on apareix?
3 Per què aquesta aparició es convertix de seguida en el tema del dia?
4 Per quin motiu quasi tot el món l’havia vist?
5 Quan queda al descobert l’interior de la màquina, què s’hi pot veure?
6 A quins personatges del poble s’al·ludix en el text?
7 Enumera tot allò que la gent del poble pensa que pot ser l’artefacte.
8 Com creus que pot haver arribat al poble?107
9 Què penses que pot ocórrer al poble després de l’aparició de la màquina dels contes?
Descobrix-ne la forma i l’estructura
10 Relaciona cada tema amb la part de l’estructura en què es tracta.
Especulacions de la gent sobre què pot ser la màquina
De sobte, l’interior de la màquina queda al descobert
Aparició d’una màquina estranya
L’artefacte no és una altra cosa que una màquina de contes
S’estén la idea que pot ser un caixer automàtic
Treballa amb les paraules
11 Què signifiquen aquestes expressions?
Escampar el poll
Quedar-se la boca badada
Bufetada visual en tecnicolor
12 Copia els mots del text que pertanyen als camps semàntics següents.
Màquines
Comerços
13 De quin tipus són les paraules següents? Indica-ho per mitjà de fletxes.
Zum-zum ooohhh!
metàfora
onomatopeia
comparació
interjecció
Escriu les paraules que sàpies de cada un dels tipus que has relacionat.
Busca informació
14 A classe, feu una pluja d’idees amb el títol dels contes clàssics que coneixeu.
Després, busqueu en Internet qui en fou l’autor o el recopilador.
Reflexiona sobre el text
15 “Els contes, siga quin siga el tema que tracten i l’enfocament que se’n faça,
sempre reflectixen actituds, inquietuds, costums, temors... de les persones.”
Creus que aquesta afirmació és certa? I si els personatges són animals?
16 En la lectura, tot i que gira al voltant d’una màquina estranya, quines pinzellades
sobre el món de les persones se’ns oferixen?

diumenge, 10 de març del 2013

Maria vol amics

MARIA VOL AMICS

La mare de Maria para taula. De seguida, escudella l’arrós a la cubana, s’eixuga les mansa amb el davantal i diu en un xiu-xiu::
-Bon profit.
El pare, amb la boca amb caramull d'arròs, contesta per un badall a la boca:
-Mmmmmofit!
Això vol dir “Bon profit, però amb la boca plena.
Maria mira el plat durant una estona. Després, deixa la cullera damunt de la taula i diu:
-No tic fam, mare.
La mare torna a eixugar-se les mans. Després, pregunta mentre ompli un got d’aigua:
-Tens mal de panxa?
- No.
-Has esmorzat tard o què?
-Tampoc… És que estic tan grossa… Fins i tot, diuen que estic com una vaca.
El pare deixa caure un puny damunt de la taula, POOOMM!, serra els
queixals i diu amenaçador:
-Digues qui t’ha dit “vaca”, que li enfile els paps i li arranque el cap de
quatre bescollades.
Maria amaga el coll entre els muscles, fa cara d’ovella ofegada i contesta
d’un singlot:
-M’ho diuen tots…

Aquesta vesprada, Maria travessa el pati de l’escola i passa pel costat de les companyes seleccionades, que s’entrenen al bàsquet.
- Vinga, va! Moveu les cames, que sembleu tortugues!-deia Mercè, la mestra d’Educació Física.
Maria seu al banc de fusta. De sobte, li ve la temptació de xuclar un dels caramels de menta que es comprà ahir a la botiga “El lledoner màgic”.
Mentre desembolica el paper del caramel veu, de cua d’ull, que s’apropa el més gros de l'escola:Joan Miquel.
-Què fas?- pregunta el xiquet.
-Pssé! Mire i prou.
-Tu no jugues?
-No…

Joan Miquel no perd d’ull el caramel de menta.
-Jo tampoc jugue al futbol sala… Diuen que estic massa gros i que no còrrec gens, a més no sé jugar de porter ni de res.
El xiquet es deixa caure a plom damunt del banc de fusta, al costat de Maria. Es frega els ulls entre la gent que s’entrena al pati de l’escola.

-M’agradaria jugar en un equip- diu.
-I a mi…-contesta Maria-.
-Però la mestra mai no em posa en cap llista.
-Potser a tu tampoc no t’apunten perquè com estàs tan…tan…
-Grossa! Això ja m’ho sé de memòria!
Avui, després de l’esplai, Mercè trau un altre paperet i llig el nom dels que seran de l’equip de voleibol. En acabar, Maria pregunta:
-Jo no puc jugar?
La mestra la mira de dalt a baix.
- Si t’entrenes més, potser t’apunte a l’equip d’handbol.

Però Sara Marqués, la que juga tots els campionats perquè és alta, forta i prima, li diu a ran de l’orella:
- Si no t’aprimes no t’apuntarà en cap equip, ja ho veuràs.

La mestra reparteix les samarretes blaves i blanques de voleibol, una a una, amb tota la cerimònia. Maria, trista, recula en direcció al banc. Ni tan sols té gana d’esmorzar i això que l’entrepà ve a caramull de xocolate.

Joan Miquel, assegut al banc, reinfla les galtes i mastega amb deliri un bon mos del seu entrepà de pernil i formatge.
- Tampoc no t’han apuntat al voleibol.
-Tampoc.
Al mateix costat del banc, un nanet escarransit i rascanyós que porta la candela penjada, fa un clot a terra. De sobte s’atura, mira Joan Miquel i Maria i diu per clavar-se amb ells:
-Esteu més grossos que una bufa!
I de seguida, fa una riallada i continua gratant a terra.
Joan Miquel s’engul l’últim mos d’entrepà i diu:
-Ahir, a Telecinco, van eixir unes gotetes que, si te les prens, t’aprimes.
-Això és veritat? –pregunta Maria.
- Jo ho vaig veure…
-Com es diuen les gotetes?
- D’això no me’n recorde.

A l’eixida de l’escola, Maria s’enfila en direcció a la farmàcia que hi ha al costat de sa casa. Marina Puigcerdà, la farmacèutica, talla trossos de cartó d’unes capses de medecines.
-Ui! On va la meua xica preciosa?- pregunta sense parar de tallar-ne.
Maria fa puntelletes, fica els colzes al taulell i diu a cau d’orella:
-Quant valen les gotes que, si te les prens, t’aprimes?
-Quines gotes?
-Les que eixiren ahir a Telecinco…

Més tard a casa, la mare de Maria entra a casa enfadada. Deixa la bossa de creïlles a la cuina i s'encara a la filla.
- Quines gotetes volies tu de la farmàcia?

La xiqueta sent com una onada de sang calenta li puja a les galtes i contesta mastegant-se les paraules, una a una:
-De les que valen per a aprimar…
-Si em lleve l’espardenya et donaré jo gotetes per a aprimar, però de les que calfen bona cosa.

Més tard entra el pare per la porta amb el periòdic en la mà:
-Què diu la meua filla bonica?

Aleshores , Maria deixa caure una llàgrima llarga i filosa per cada galta.
-La mare m’ha renyat…
-Per què?
-Perquè he anat a la farmàcia…Volia saber si és veritat que hi ha gotes per a aprimar-se.

En acabar de sopar, mentre Maria es posa el pijama la mare li fa un escoltet al pare. Ell la mira amb molta atenció i fa cabotades com dient que sí. Tot aixó ho veu la xiqueta que treu el cap per la porta i escorcolla tot el que pot dels seus pares.

Al dia següent la mare de Maria la duu amb el cotxe a l’escola, però de sobte canvia de direcció:
-On anem?-pregunta la xiqueta.
-A cal metge.
Anaren a cal doctor Jordi Estellés.
-Què li passa?-Interrogà el metge.
-Està molt grossa i ella volia aprimar-se amb unes gotes que anunciaren a Telecinco fa dos dies.
-Per sort tinc un potet…
De seguit, la pesa, la mesura, l'ausculta, ... I calcula que ha de prendre’s tres gotetes amb cinc culleradetes d’aigua al dia.
-No et quedaràs prima com tu vols, però dins de dos mesos parlem.- comentà el metge.
-No puc esperar tant!!!
-Dons t’haurem de posar a règim…
-Com?!?! Ni en broma!
-Si vols aprimar-te hauràs de menjar deu fruites al dia i sols un dia a la setmana alguna cosa de proteïnes amb poca quantitat. Ho sent, tu ho has volgut.
-D’acord li faré cas.

Al dia següent, a l'anar a l’escola, s’endugué tres peces de fruita: Dues pomes i un kiwi. Tot el món es sorprengué al veure que Maria menjava fruita. Tots deien:
COM?.

Al cap de dues setmanes, Maria hi havia rebaixat algun centímetre de panxa. Ja no li tornaven a dir grossa com una vaca mai més. Ella li ho recomanà al seu amic Joan Miquel.

Al cap d’un mes es trobava esvelta i deixa la dieta, però continuà amb les tres gotetes. A les dues setmanes tornava a trobar-se grossa “com una vaca”. Tot el món li ho tornà a dir. De nou es deprimí. Tornaren a cal doctor Jordi Estellés i preguntà Maria:
-Ara què? Estic fent tot el que em va dir.
-Segur que ho has vet malament. Has de fer dieta i gimnàstica.
-D’acord. Però puc entrenar per a poder jugar al bàsquet?
-Clar! Això sempre, quant més millor.
-Adéu, gràcies.
-Fins un altre dia.

Al cap de dues setmanes es veia la més prima i forta de tota l’escola.
Tornà a parlar amb Joan Miquel, l'acompanya diverses voltes a cal doctor Jordi Estellés que li recomanarà el que ha de fer per a aprimar-se.

Al curs següent, Maria i Joan Miquel anaren a pregar-li a Mercè si els admetia a l’equip de bàsquet de l’escola. Si els deixava, podien demostrar que estaven preparats fent una prova amb la resta de l’equip.
Els van aprovar. Jugaren el Campionat d’Escoles Provincial. El seu primer partit va ser contra els de Muro d’Alcoi.
Al final del quart quart del partit la cosa anava empatada: 67/67.
Faltaven deu segons per al final, Joan Miquel fent-li una fantàstica assistència a Maria va
fer que encistellada de triple, col·locant la seua escola al cap de la classificació del campionat.
Al final del campionat, Xixona i Alcoi estaven empatats amb catorze triomfs cadascun.
El partit semblava d'allò més emocionant, i així va ser. El primer i el segon quart: empatats. El tercer el guanyà Alcoi per dos dobles d'avantatge.
El partit estava molt emocionant. En el quart quart es decidiria tot. Unes jugades magistrals entre Maria, Joan i Sara Marqués van fer que l’equip de Xixona s’apuntara cinc tants que van fer que eixirem com a campions provincials absoluts.
El camí va ser llarg, però va merèixer la pena: l’equip de Xixona tenia dos components més, benvolguts i respectats, encara que hi tingueren alguns quilets de més. El trofeu de campions va fer que s’uniren tots.

Fosc, tren, pluja i llum.

Historia premi sambori

Fosc, tren, pluja i llum.

Un dia com qualsevol ,estava en ma casa, en la meua habitació, i em va entrar fam.
Em vaig alçar a veure què hi havia de menjar.
Vaig sentir un tremolor, com un mareig...
Vaig caure al terra, i vaig sentir el colp. Estava inconscient, ho veia tot negre. Em vaig espantar, era com si estiguera dormint, un somni.
De sobte, el color va canviar, ja no es veia negre, ara es veia blanc!
Blanc intermitent, parpellejant. El meu cap va començar a sentir veus, veus tranquil·litzants, eco...
Poc després, el soroll de la pluja, la pluja freda d'un dia d'hivern. A continuació un soroll conegut, molt conegut.
Era el soroll d'un tren, el mateix soroll del tren que passa per d'avant de ma casa tots els matins. La pluja no parava, però cada vegada era més dèbil...
Altra vegada tot fosc, feia fred...
Una vegada més, més fort que mai, el soroll de la pluja i del tren.
Tot va parar en un instant.
Ja no s'escoltava res, tot silenci. El temps no parava, seguia el seu ritme, com sempre, però no sabia on estava ni perquè.
-Hola? M'escoltes? Contesta per favor!
Un xiquet molt estrany, de mirada transparent va aparèixer.
-Hola? On estic? Què ha passat? Qui eres tu? - Vaig dir molt confusa davant d'aquesta situació.
-Em diuen Julio, t'he trobat ací, estaves inconscient. - Va dir mirant-me incòmodament.
Em vaig incorporar.
-Què feies per ací? Fa molt mal temps i és perillós, molta gent apareix per ací com tu però no sabem com... - Va dir amb un somriure irònic.
-Perillós? Perillós, per què?
-Aquesta es l'antiga via del tren, a vegades passa pel túnel.
- Un tren? - Vaig dir al veure que tot concordava amb el meu somni anterior.- Tot açò es molt estrany, jo estava en ma casa, crec recordar i... ,no sé com estic parlant
amb un desconegut enmig d'una via de tren.
- Tens raó anem-nos-en de la via, afanyat, anem al meu refugi, no està lluny.
Julio, aquest personatge tan estrany, em va guiar fins un refugi, no era molt gran, bàsicament tenia un sostre, les parets, dos cadires i poc més.
Però... una cosa em va cridar l'atenció. Hi havien milions de fotografies, infinites, cadascuna d'una persona diferent, les vaig observar totes amb deteniment, la majoria eren persones ja majors, una d'elles em va cridar molt l'atenció, em resultava familiar... Una dona d'uns 47 anys amb uns ulls molt expressius. Sí,era ma mare.
Molt estranyada li vaig dir a el noi que tenia prop de mi.
-Julio... Qui és aquesta dona?
-Dons... - Va improvisar nerviosament.- és una coneguda que va morir fa 2 anys.
Exacte, era ma mare, sense cap dubte.

Vaig despertar. Tot açò havia sigut un somni, visió o... realitat.
Seguia en la meua casa,enmig del corredor, els meus pòmuls rojos i els meus cabells brillants seguien en el mateix lloc.
Segurament m'hauria colpejat contra alguna cossa i hauria perdut la consciència.
Em vaig submergir en un somni, un somni molt real...
Vaig recordar tot el somni, vaig recordar a ma mare. Una llàgrima em va caure.

Un dia de l'hivern, mon pare, ma mare i jo vam anar a passar un dia en el camp.
Aparcarem el cotxe i baixarem amb les cantimplores i motxilles. Van passar unes quantes hores i ja estàvem cansats, així que vam parar a descansar.
Vam menjar, mon pare i jo ens vam quedar assentats damunt d'una roca i ma mare es va anar de passeig, però van passar les hores i ma mare encara no hi havia tornat.
Molt preocupats vam anar a buscar-la, la vam trobar inconscient, s'havia colpejat contra una roca, mentre baixava una costera. La vam portar a l'hospital més proper.
Els metges no ens van donar bones notícies, va estar en coma. Però va despertar,ens va contar que mentre que estava inconscient va somiar que estava davant d'una via
de tren, que va sentir la pluja, el soroll del tren, va veure les llums intermitents i dins del somni va despertar. Un xicot la va despertar i la va portar a un refugi per a descansar,va dir que hi havien fotos de persones...
A les dues hores ma mare va morir.

-Ding-dong!

-El timbre,qui serà?
-Sí? Qui és?
- Sóc Julio,vaig a pujar.
Julio? No podia ser, era un somni!
-Ding-dong!
Aquesta vegada es la porta. Vaig sentir la presència del dimoni, molt forta.
Sense parar-me a pensar,vaig obrir la porta per curiositat.
Sí,era ell. No va dir ni una paraula. Sols em va mirar, tan intensament com dolorosa. Vaig tancar la porta de seguida, per por.
Vaig tornar a caure,vaig perdre la consciencia.
Tot fosc, pluja, un tren,llum parpellejant...
Vaig despertar, a les dues hores vaig morir.
Ara estic ací, la meua ànima es troba tancada per a sempre dins d'una foto, junt a milions d'altres ànimes.

A la llum de la Lluna

Sambori- JJSV - 22 - 2nESO.C

A la llum de la Lluna

Greg Rumsfield, sheriff d’Aviemore, em va cridar a mi, John Spencer, inspector de Scotland Yard i company seu a la universitat per a investigar el cas anomenat : "A la llum de la lluna"

Tot era fosc camí d’Aviemore, camins estrets i pedregosos, feien al cotxe moure's d'una manera que semblava que anava a trencar-se, però era de nit i no veia res, així que vaig continuar cap al meu destí. Vaig arribar al poble cap a les deu de la nit, Rumsfield m'esperava a l'entrada del poble per a acompanyar-me a la meua futura residència en el pròxims mesos.

No pogué dormir en tota la nit. Pensava que anava a poder descansar després del llarg trajecte que havia fet des de la meua residència en St.Andrews, però no. Al matí els homes de Rumsfield vingueren per mi, m'explicaven tot el que sabien, però jo no volia fer-los cas, jo desitjava arribar a Loch an Eilein per a poder mirar el cas des de la meua pròpia perspectiva.

Greg Steve Rumsfield m'esperava allí. Quan vaig arribar a la zona vaig cridar el meu ajudant, Michael Greenwood, que en una setmana podria acompanyar-me en el cas.

Jo sempre anava als casos abans que tot el meu equip per a assabentar-me de la informació del testimonis, després rebre l'ajuda dels meus ajudants que no sabien aquesta informació i podien pensar el cas d'una altra manera.

La imatge dins d'aquell castell en ruïnes em deixà blanc durant tota la setmana, aquella escena m'acompanyà en tots els meus malsons des d’aquell 15 de setembre de 1992. Aquella panoràmica de huit cadàvers formant una espècie de símbol, desconegut totalment, aquelles persones innocents, degollades, assassinades per un motiu de diversió, vaig suposar en aquell moment, de l’assassí, em donà els ànims necessaris per a poder seguir i agafar el culpable d'aquella massacre.

Greg m'havia dit que cada setmana desapareixia un cadàver i al dia següent n'apareixia un d'altre. L'últim canvi, per dir-ho d'alguna manera, havia ocorregut feia just una setmana, per tant, hui l’assassí deuria d’aparèixer per la zona. Després de comentar-li la meua hipòtesi a Greg, em va respondre que havien estat vigilant la zona quan es suposava que l’assassí hauria d’aparèixer per allí, però no feia acte de presència.
Si estàvem allí, el canvi el feia amb el guàrdia que vigilava la zona, el degollava i el col·locava al lloc de l'anterior cadàver. I com que va ocórrer en les dues últimes vigilàncies ho van deixar córrer.

He de dir que Rumsfield era una persona d'allò més predisposada al perill i al risc, però els seus plans no eren els més encertats.

Aquella nit havia de produir-se la suposada aparició de l’assassí i m'encarregaren la decisió, difícil com cap altra, de designar el guardià que hauria de vigilar la zona.
Els demanà els mapes dels voltants de Loch an Eilein i amb els meus estudis de geometria i criminologia, vaig originar una extensa xarxa de vigilància amb huit vigilants col·locats estratègicament per a poder vigilar-se uns als altres.
Em demanaren que em retirara a la meua habitació, perquè la situació podia posar-se perillosa. La segona nit a Aviemore tampoc vaig poder dormir, esperant noticies dels vigilants. A les sis del matí estava preparat i vestit i anigué a veure a Rumsfield i rebre notícies de la nit anterior.

La cara de Greg aquell matí era un poema, abatuda, trista, amb llàgrimes als ulls. Em va veure i no digué res, s'alçà em va fer un gest cap al seu cotxe i va posar rumb cap a Loch an Eilein. Vam entrar al castell i tots els vigilants estaven morts i amb una paraula escrita al front. Totes les paraules formaven una oració que deia: "No m'agafereu, deixeu-me fer i no morireu més". La sensació que em va recórrer el cos aquell moment, és la pitjor i més desagradable de la meua vida. Encara m'acompanya en alguns moments. No vaig poder eixir de l'habitació en els tres dies següents, trencant-me el cap per a poder agafar el desgraciat que havia fet l’homicidi múltiple la nit anterior.

Davant la falta de evidències, testimonis i proves de l’assassí, veia el cas casi irresoluble. Necessitava l'ajuda de Greenwood immediatament. Però tardaria encara tres dies més. Em vaig tancar a la meua habitació fins que va arribar Greenwood, mirant i estudiant els informes que havia redactat Rumsfield però no trobava cap pista a seguir.

Michael va arribar a Aviemore el diumenge cap a les 3 del matí. I sense deixar-lo reposar ni un instant, vaig pujar al seu cotxe i li vaig indicar el camí cap a Loch an Eilein.
Aquell castell feia una forta olor, pudent pel temps que els cadàvers portaven allí.

Era la primera vegada que entrava a la zona sense la companyia de Rumsfield, però tenia la millor companyia possible en aquells moments, el meu ajudant, confident, assessor i, per damunt de tot, el meu amic Michael Greenwood.

Em sabia l'escena aquella com el palmell de la meua mà, però Michael va descobrir un xicotet interruptor al costat del finestral principal. Obrí una porta i vaig entrar sense pensar-m’ho ni un moment, però no vaig deixar que Greenwood m'acompanyara, preferia que es quedara cobrint-me l'esquena i vigilant els cadàvers.

Aquella porta donava pas a una estança on sols hi havia una butaca i un walkie- talkie. Només posar un peu dins, vaig sentir una remor que venia de la porta.
Vaig pensar que era cosa de l'aire. Al segon pas, el rumor va ser més fort i em vaig girar, no hi havia res, quan vaig tornar la mirada a la butaca, allí jeia Rumsfield. Al meu primer intent d'articular paraula, va alçar la mà i em va apuntar amb un revòlver:

-Què fas Greg, què vas a fer?

-Res, tranquil, si la culpa no és meua. El missatge va ser clar: deixeu-me fer i no morireu més. No m'has deixat fer, així que moriràs.

Aquella moment va ser el que tot el món diu que et passa la vida per davant els ulls en una mil·lèsima de segon.

Rumsfield va disparar, però la distància que ens separava i un revòlver poc precís, va fer que la bala acabara al pit deGreenwood. Ple d'ira i ràbia em dirigí cap a ell amb la intenció de matar-lo, era elmeu amic, m'havia traït i havia assassinat el meu confident, el meu segon jo. Emvaig llançar sobre ell, arrabassant-li l'arma i disparant-li al cap. Si us dic la veritat no volia matar-lo, volia que l’empresonaren i patira el que va fer patir a tantes persones d'Aviemore. No volia, però els meu instints van guanyar, en aquell moment a la meua racionalitat.

Encara recorde aquella nit com si fos ahir. Vaig perdre les que foren les dues persones més importants per a mi. Vaig entrar en un estat de shock durant el següent mes i no me'n recorde de res d’aquella estada a Aviemore.

Ara escric estes línies des de la meua casa a Edimburg, amb la meua dona Helen, escoltant la retransmissió de l'acte inaugural dels jocs olímpics a Londres. Vint anys després, les sensacions d'aquells dies a Aviemore em segueixen recorrent el cosí deixant-me "blanc" durant uns minuts.

He tingut una vida de luxe. Tinc una dona meravellosa, dos fills: Michael, en honor aGreenwood, i Helen, com el nom de la meua esposa. Però encara ara em lamente per no haver pogut salvar aquelles persones, no haver pogut salvar el meu amic i no salvar a Rumsfield d’ell mateix.