MARIA
VOL AMICS
La
mare de Maria para taula. De seguida, escudella l’arrós a la
cubana, s’eixuga les mansa amb el davantal i diu en un xiu-xiu::
-Bon
profit.
El
pare, amb la boca amb caramull d'arròs, contesta per un badall a la
boca:
-Mmmmmofit!
Això
vol dir “Bon profit, però amb la boca plena.
Maria
mira el plat durant una estona. Després, deixa la cullera damunt de
la taula i diu:
-No
tic fam, mare.
La
mare torna a eixugar-se les mans. Després, pregunta mentre ompli un
got d’aigua:
-Tens
mal de panxa?
-
No.
-Has
esmorzat tard o què?
-Tampoc…
És que estic tan grossa… Fins i tot, diuen que estic com una vaca.
El
pare deixa caure un puny damunt de la taula, POOOMM!, serra els
queixals
i diu amenaçador:
-Digues
qui t’ha dit “vaca”, que li enfile els paps i li arranque el
cap de
quatre
bescollades.
Maria
amaga el coll entre els muscles, fa cara d’ovella ofegada i
contesta
d’un
singlot:
-M’ho
diuen tots…
Aquesta
vesprada, Maria travessa el pati de l’escola i passa pel costat de
les companyes seleccionades, que s’entrenen al bàsquet.
-
Vinga, va! Moveu les cames, que sembleu tortugues!-deia Mercè, la
mestra d’Educació Física.
Maria
seu al banc de fusta. De sobte, li ve la temptació de xuclar un dels
caramels de menta que es comprà ahir a la botiga “El lledoner
màgic”.
Mentre
desembolica el paper del caramel veu, de cua d’ull, que s’apropa
el més gros de l'escola:Joan Miquel.
-Què
fas?- pregunta el xiquet.
-Pssé!
Mire i prou.
-Tu
no jugues?
-No…
Joan
Miquel no perd d’ull el caramel de menta.
-Jo
tampoc jugue al futbol sala… Diuen que estic massa gros i que no
còrrec gens, a més no sé jugar de porter ni de res.
El
xiquet es deixa caure a plom damunt del banc de fusta, al costat de
Maria. Es frega els ulls entre la gent que s’entrena al pati de
l’escola.
-M’agradaria
jugar en un equip- diu.
-I
a mi…-contesta Maria-.
-Però
la mestra mai no em posa en cap llista.
-Potser
a tu tampoc no t’apunten perquè com estàs tan…tan…
-Grossa!
Això ja m’ho sé de memòria!
Avui,
després de l’esplai, Mercè trau un altre paperet i llig el nom
dels que seran de l’equip de voleibol. En acabar, Maria pregunta:
-Jo
no puc jugar?
La
mestra la mira de dalt a baix.
-
Si t’entrenes més, potser t’apunte a l’equip d’handbol.
Però
Sara Marqués, la que juga tots els campionats perquè és alta,
forta i prima, li diu a ran de l’orella:
-
Si no t’aprimes no t’apuntarà en cap equip, ja ho veuràs.
La
mestra reparteix les samarretes blaves i blanques de voleibol, una a
una, amb tota la cerimònia. Maria, trista, recula en direcció al
banc. Ni tan sols té gana d’esmorzar i això que l’entrepà ve a
caramull de xocolate.
Joan
Miquel, assegut al banc, reinfla les galtes i mastega amb deliri un
bon mos del seu entrepà de pernil i formatge.
-
Tampoc no t’han apuntat al voleibol.
-Tampoc.
Al
mateix costat del banc, un nanet escarransit i rascanyós que porta
la candela penjada, fa un clot a terra. De sobte s’atura, mira Joan
Miquel i Maria i diu per clavar-se amb ells:
-Esteu
més grossos que una bufa!
I
de seguida, fa una riallada i continua gratant a terra.
Joan
Miquel s’engul l’últim mos d’entrepà i diu:
-Ahir,
a Telecinco, van eixir unes gotetes que, si te les prens, t’aprimes.
-Això
és veritat? –pregunta Maria.
-
Jo ho vaig veure…
-Com
es diuen les gotetes?
-
D’això no me’n recorde.
A
l’eixida de l’escola, Maria s’enfila en direcció a la farmàcia
que hi ha al costat de sa casa. Marina Puigcerdà, la farmacèutica,
talla trossos de cartó d’unes capses de medecines.
-Ui!
On va la meua xica preciosa?- pregunta sense parar de tallar-ne.
Maria
fa puntelletes, fica els colzes al taulell i diu a cau d’orella:
-Quant
valen les gotes que, si te les prens, t’aprimes?
-Quines
gotes?
-Les
que eixiren ahir a Telecinco…
Més
tard a casa, la mare de Maria entra a casa enfadada. Deixa la bossa
de creïlles a la cuina i s'encara a la filla.
-
Quines gotetes volies tu de la farmàcia?
La
xiqueta sent com una onada de sang calenta li puja a les galtes i
contesta mastegant-se les paraules, una a una:
-De
les que valen per a aprimar…
-Si
em lleve l’espardenya et donaré jo gotetes per a aprimar, però de
les que calfen bona cosa.
Més
tard entra el pare per la porta amb el periòdic en la mà:
-Què
diu la meua filla bonica?
Aleshores
, Maria deixa caure una llàgrima llarga i filosa per cada galta.
-La
mare m’ha renyat…
-Per
què?
-Perquè
he anat a la farmàcia…Volia saber si és veritat que hi ha gotes
per a aprimar-se.
En
acabar de sopar, mentre Maria es posa el pijama la mare li fa un
escoltet al pare. Ell la mira amb molta atenció i fa cabotades com
dient que sí. Tot aixó ho veu la xiqueta que treu el cap per la
porta i escorcolla tot el que pot dels seus pares.
Al
dia següent la mare de Maria la duu amb el cotxe a l’escola, però
de sobte canvia de direcció:
-On
anem?-pregunta la xiqueta.
-A
cal metge.
Anaren
a cal doctor Jordi Estellés.
-Què
li passa?-Interrogà el metge.
-Està
molt grossa i ella volia aprimar-se amb unes gotes que anunciaren a
Telecinco fa dos dies.
-Per
sort tinc un potet…
De
seguit, la pesa, la mesura, l'ausculta, ... I calcula que ha de
prendre’s tres gotetes amb cinc culleradetes d’aigua al dia.
-No
et quedaràs prima com tu vols, però dins de dos mesos parlem.-
comentà el metge.
-No
puc esperar tant!!!
-Dons
t’haurem de posar a règim…
-Com?!?!
Ni en broma!
-Si
vols aprimar-te hauràs de menjar deu fruites al dia i sols un dia a
la setmana alguna cosa de proteïnes amb poca quantitat. Ho sent, tu
ho has volgut.
-D’acord
li faré cas.
Al
dia següent, a l'anar a l’escola, s’endugué tres peces de
fruita: Dues pomes i un kiwi. Tot el món es sorprengué al veure que
Maria menjava fruita. Tots deien:
COM?.
Al
cap de dues setmanes, Maria hi havia rebaixat algun centímetre de
panxa. Ja no li tornaven a dir grossa com una vaca mai més. Ella li
ho recomanà al seu amic Joan Miquel.
Al
cap d’un mes es trobava esvelta i deixa la dieta, però continuà
amb les tres gotetes. A les dues setmanes tornava a trobar-se grossa
“com una vaca”. Tot el món li ho tornà a dir. De nou es
deprimí. Tornaren a cal doctor Jordi Estellés i preguntà Maria:
-Ara
què? Estic fent tot el que em va dir.
-Segur
que ho has vet malament. Has de fer dieta i gimnàstica.
-D’acord.
Però puc entrenar per a poder jugar al bàsquet?
-Clar!
Això sempre, quant més millor.
-Adéu,
gràcies.
-Fins
un altre dia.
Al
cap de dues setmanes es veia la més prima i forta de tota l’escola.
Tornà
a parlar amb Joan Miquel, l'acompanya diverses voltes a cal doctor
Jordi Estellés que li recomanarà el que ha de fer per a aprimar-se.
Al
curs següent, Maria i Joan Miquel anaren a pregar-li a Mercè si els
admetia a l’equip de bàsquet de l’escola. Si els deixava, podien
demostrar que estaven preparats fent una prova amb la resta de
l’equip.
Els
van aprovar. Jugaren el Campionat d’Escoles Provincial. El seu
primer partit va ser contra els de Muro d’Alcoi.
Al
final del quart quart del partit la cosa anava empatada: 67/67.
Faltaven
deu segons per al final, Joan Miquel fent-li una fantàstica
assistència a Maria va
fer
que encistellada de triple, col·locant la seua escola al cap de la
classificació del campionat.
Al
final del campionat, Xixona i Alcoi estaven empatats amb catorze
triomfs cadascun.
El
partit semblava d'allò més emocionant, i així va ser. El primer i
el segon quart: empatats. El tercer el guanyà Alcoi per dos dobles
d'avantatge.
El
partit estava molt emocionant. En el quart quart es decidiria tot.
Unes jugades magistrals entre Maria, Joan i Sara Marqués van fer que
l’equip de Xixona s’apuntara cinc tants que van fer que eixirem
com a campions provincials absoluts.
El
camí va ser llarg, però va merèixer la pena: l’equip de Xixona
tenia dos components més, benvolguts i respectats, encara que hi
tingueren alguns quilets de més. El trofeu de campions va fer que
s’uniren tots.
