Fosc,tren,plutja i llum.
Em vaig alçar a vore que hi havia de menjar.
Vaig sentir un temblor,com un mareig...
Vaig caure al sòl,i vaig sentir el colp. Estaba inconscient,es veia tot negre. Em vaig aspantar,era com si estiguera dormint,un somni.
De repent,el color va canviar,ja no es veia negre,ara es veia blanc!
Blanc intermitent,parpadejant. El meu cap va començar a sentir veus,veus tranquilitzants,eco...
Poc després,el soroll de la putja,la plutja freda d'un dia d'hivern. A continuació un soroll conegut,molt conegut.
Era el soroll d'un tren,el mateix soroll del tren que passa per d'avant de ma casa tots els matins. La plutja no parava,però cada vegada era més dèbil...
Altra vegada tot fosc,feia fred...
Una vegada més,més forta que mai,el soroll de la pluja i del tren.
Tot va parar en un instant.
Ja no s'ascoltava res,tot silenci. El temps no parava,seguia el seu ritme,com sempre,però no savia a on estava,ni perque.
-Hola? M'ascoltes?Contesta per favor! - Un noi molt extrany,de mirada trasparent va apareixer.
-Hola? A on estic? Qué ha passat? Qui eres tú? - Vaig dir molt confusa davant d'aquesta situació.
-Em diuen Julio,t'he trobat açí,estabes incoscient.- Va dir miranme incomodament.
-Estaba inconscient,pel que veig.- Em vaig incorporar.
-Què feies per açí? Fa molt mal temps i és perillós,molta gent apareix per açí com tú,però no sabem com... - Va dir amb una sonrisa delatant.
-Perillós? Perillós perquè?
-Aquesta es la antigua vía del tren,i a vegades passa per el túnel.
- Un tren ?! - Vaig dir al vore que tot concordava amb el meu somni anterior.- Tot açò es molt extrany,jo estaba en ma casa,crec recordar i... ara ,no sé com estic parlant
amb un desconegut en mig d'una via de tren.
-Si,un tren,però afanyat, anem al meu refugi,no està lluny.
Julio,aquest personatge tan extrany, em va guiar hasta un refugi,no era molt gran,bàsicament tenía un sostre,les parets,dos cadires i poc més.
Però... una cossa em va cridar l'atenció. Hi havien millons de fotografies,infinites,cadascuna d'una persona en concret,les vaig observar totes amb deteniment,
laa majoria eren persones ja majors,una d'elles em va cridar molt l'atenció,em resultava familiar... Una dona d'uns 47 anys amb uns ulls molt expresius.
Sí,era ma mare.
Molt extranyadali vaig dir a el noi que tenía prop de mi.
-Julio... Qui es aquesta dona?
-Dons... - Va improvisar nerviosament.- es una coneguada,que va morir fa 2 anys.
Exàcte,era ma mare,sense cap dupte.
Vaig despertar. Tot astò havia sigut un somni,visió o... realitat.
Seguia en la meua casa,en mig del corredor,els meus pómuls rojos i els meus cabells brillants seguien en el mateix lloc.
Sense ningun dupte em vaig golpejar contra alguna cossa i haber perdut la conciencia.
Perdent la concencia em vaig sumergir en un somni,un somni molt real...
Vaig recordar tot el somni,i vaig recordar a ma mare. Una llàgrima em va caure.
Un dia de l'hivern,mon pare ,ma mare i jo vam anar a passar un dia en el camp.
Aparcarem el cotxe i baixarem am les cantimplores i motxiles. Van passar unes cuantes hores i ja estavem cansats,així que vam parar a descansar.
Vam menjar,mon pare i jo ens vam quedar sentats damunt d'una roca i ma mare es va anar un passeig, però van passar les hores i ma mare encara no hi havia tornat.
Molt preocupats vam anar a buscarla,la vam trobar incoscient,es va pegar contra una roca,mentres baixava una costera. La vam portar a l'hospital més cercà.
Els metges no ens van donar bones noticies,va estar en coma. Però va despertar,ens va contar que mentres que estava inconscient va somiar que estava d'avant d'una via
de tren,que va sentir la putja,el soroll del tren,les llums intermitents i dins del somni va despertar. Un chicon la va despertar i la va portar a un refugi per a descansar,hi havien
fotos. De persones...
A les dos hores ma mare va morir.
DING,DONG!
El timbre,qui serà?
-Si? Qui és?
- Soc Julio,vaig a muntar.
Julio?! No pot ser,sols aparegué en el meu somni!
DING,DONG!
Aquesta vegada es la porta. Vaig sentir la presencia del dimoni,molt forta.
Sense pararme a pensar,vaig obrir la porta per curiositat.
Sí,era ell. No va dir ni una paraula. Sols em va mirar,tan intensament com dolorosa.Vaig tancar la porta de seguida,per por.
Vaig tornar a caure,vaig perdre la conciencia.
Tot fosc,plutja,un tren,llum parpadejant...
Vaig despertar,i als dos hores vaig morir.
Ara estic açí,la meua alma es troba tancada per a sempre dins d'una foto,junt a millons més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada