Microrelats

Un esglai tremend

No sé quant temps farà, aproximadament 10 anys ... Era una vesprada d'estiu i jo estava a casa de la meua iaia amb els meus pares i la meua família , pintant i jugant com una xiqueta feliç .
De sobte , em vaig ficar una cera de pintar en el nas, però com jo era xicoteta no vaig dir res. Al cap d´uns instants vaig notar que em feia mal i vaig començar a plorar. Ma mare va vindre de seguida i quan em va veure la cera en el nas i que no podia ni respirar, va cridar corrent a una ambulància . L'ambulància va vindre i em va portar a l´hospital .
Una vegada allí el metge em va portar a una habitació sense els meus pares i amb un aparell molt estrany, em va treure la cera del nas, no em recorde quantes hores vaig estar ni com va passar perquè com jo era xicoteta i no entenia res . El metge em va preguntar com estava i jo li vaig contestar :
- Estic megaultrarequetesuperbé
El metge era molt amable i simpàtic, però quan em va dir que havia de posar-me un tub en el nas cinc minuts si volia anar a casa, ja no em pareixia tan bo.
Van passar eixos cinc minuts i, desesperada, li vaig dir al metge si me'l podia llevar. Ell em va dir que sí amb la condició de no tornar a fer aquella barbaritat .
A l'eixir de l'habitació estava tota la meua família fora i jo vaig anar corrent a fer-los una abraçada. Després vam tornar a casa i en el llit estava pensant:
- Quan li conte aquesta història a un futur mestre meu crec que em posarà un super deu .
Patrícia Alcaraz


Els animals desapareguts

Ja feia molt, però que molt de temps, que no hi havien animals en el poble. Podies  buscar a veure si trobaves algun, però era una pèrdua de temps. No és que no hi  hagueren animals com: gossos, gats, conills..., és que no hi havia cap insecte! Ni una mísera formiga! Tots els més petits es preguntaven per què no hi havia cap d'animal. Alguns, pensaven que no se sentien còmodes en el poble; altres pensaven que estaven amagats en una mena de base secreta; uns altres, els més bojos, pensaven que s’havien extingit. Jo vaig ser valent i vaig fer el que ningú s’atreví a fer: preguntar-li-ho als més majors. Li ho vaig preguntar al meu iaio, però ell no em feia cas o canviava de tema ràpidament! Al final, li vaig insistir tant, que em va dir per què ja no hi havien animals. Em va dir: “No queden animals per totes les coses que construïu. Amb tant d'edifici no hi ha lloc per a ells! Jo, com que era petit, em vaig quedar content. Però al fer-me gran me’n recordava de la cara que va fer el meu iaio: era una cara estranya, com si no m’haguera dit la veritat. També el vaig veure xiuxiuejar. Li vaig llegir els llavis. Va dir: “Encara és massa petit per a saber la veritat”. Al dia de hui, encara no sé què va passar amb els misteriosos animals.

Toni Ibàñez
Adéu a la llibertat

No totes les històries tenen un final feliç. No totes tenen un príncep blau. La història que vaig a contar-vos a continuació no tracta sobre res d'això, esta història que vaig a contar-vos,tracta sobre la freda i cruel realitat.

El soroll de una sirena em va despertar de colp: On em trobava?". Quan se'm va aclarir la vista vaig poder veure amb claredat que em trobava a una ambulància. No recordava res del que havia passat anteriorment, em costava recordar amb claredat. De sobte un clot a terra va fer que l'ambulància pegara un salt i em vaig espavilar una miqueta més.

Estava atordida i portava una màscara d'oxigen posada. "Potser els meus parents no es preocupen per mi?" -vaig pensar al vore que em trobava sola a l'ambulància.

Vaig intentar mirar per una finestra que hi havia al cantó de l'ambulància, però va ser en va. Em trobava estranya, com si no fora jo mateixa, ni tan sols em vaig parar a pensar el que feia en l'ambulància ni vaig mirar-me per si tenia una sola lesió. No, estava completament immòbil, desitjant arribar ja al meu destí. I poc a poc em vaig tornar ha adormir.

Poc a poc vaig despertar al sentir veus de la gent. Esta vegada quan vaig obrir els ulls no vaig vore una ambulància, em vaig despertar a l'hospital. Tenia picor al braç i la raó era perquè tenia clavada una agulla al braç, "maleïda agulla" vaig pensar. També vaig poder vore en claredat que portava una bata blanca, segurament de l'hospital i no molt lluny del meu llit una cadira amb la meua roba que no recordava el per què, però estava cremada. Ràpidament em vaig posar les mans al cap,i a continuació les vaig mirar, tenia els cabells plens de cendra. De sobte va entrar la infermera la meua habitació.

-Bé,veig que ja has despertat, com et trobes bonica? Em vaig quedar en silenci i em vaig dedicar ha escoltar el que em deien els metges.

-Has tingut sort,no tens res grau.

-...

-Vaja,vaja... no tingues por, tu tranquil·la, el teu pare esta fora esperante, a més amb eixa bata pareixes una princesa.

No entenia el perquè, però quan van nomenar al meu pare, una enorme sensació de por em va omplir de dalt a baix. Van cridar al jove infermer i aquest va eixir de l' habitació. Fora,es trobava un policia, el meu pare, l'infermer i una dona baixoteta aporegada i tremolant de por. Era la meua criada, la vaig reconéixer pel seu curt cabell roig. De sobte la dona em va assenyalar i vaig poder vore com la por es reflectia en els seus ulls. Un metge es va arrimar a la porta de la meua habitació i de colp la va tancar.

Poc a poc anava recordant el que havia passat."Es increïble com una xiqueta de vuit anys pensara i mirara les cosses des del punt de mira de un adult. Abans jo era una xiqueta alegre, em passava els dies al jardí de la meua casa arreplegant flors i jugant amb les nines, però d'un dia a un altre em vaig convertir en una xiqueta freda, tímida,que no confiava en ningú.

Dos dies després que arribara a l'hospital vaig eixir, però esta volta acompanyada de dues dones molt estranyes. Pareixien ser ja molt majors i vestien una bata negra que les tapava de dalt a baix,deixant descobertes les mans i la cara. Estaven series, no es van dignar ni a mirar-me,i vam pujar a un cotxe.

Vam arribar a una espècie de col·legi, no sabia el que era, perquè mai havia vist res com això, pareixia un col·legi amb moltes xiquetes, totes vestien un vestit negre i portaven el cabell curt. Però si que vaig poder reconèixer una mena d'església enmig d'aquell immens col·legi. Aquell estrany lloc, estava envoltat per un mur i una tanca molt gran, els murs estaven plens de cristalls trencats, segons aquelles dos dones, que deien ser monges, eren per protegir-nos.

Continuava sense recordar res, l'únic que sabia era que quan vaig posar un peu allí dins,la meua llibertat havia acabat.

Sara García

Odie les grans ciutats!

El dissabte passat, vaig estar en Madrid amb la meua família. Vam anar par a ajudar a la meua germana amb el seu trasllat, perquè havia trobat treball en una empresa.

Jo tenia ganes d'anar, però la idea d'haver d'anar des del meu poble (Xixona) a Madrid en cotxe no em feia gens de gràcia. A més a més, no m'agraden les grans ciutats: tanta gent, tants carrers... Amb com s'està de tranquil a Xixona...

Quan vam acabar d'organitzar les coses, la meua germana va insistir en fer una volta per la ciutat, i com que el seu pis està en el centre, poguérem visitar les coses més importants: la font de Neptú i de Cibeles, la porta d'Alcalà, el museu del Prado... L'ultima cosa que ens faltava era veure l'espectacle del Rei Lleó.

Després de dues hores d'espera, començà l'espectacle al teatre «Lope de Vega». Va ser impressionant, però sobretot emocionant. Dues hores després, va acabar i tot el món es va alçar al mateix temps. Al eixir del local, no es veia res per tota la multitud. De sobte, vaig perdre de vista a la meua família. Preocupat, vaig eixir del muntó de persones i vaig dirigir-me cap a un edifici molt alt, vaig pujar, i amb dificultat pogué localitzar els meus familiar. Aparentava que estaven buscant-me. Així que vaig tornar corrent abans que ells es mogueren i perguera la seua posició. Finalment els vaig alcançar i tot tornà a la normalitat.

Tornàrem a casa i els meus pare i la meua germana no paraven de recriminar-me que no deuria d'haver-me separat. Intentava canviar de tema, però ells no volien, finalment em vaig posar el auriculars de l'MP4 i vaig parar de escoltar-los.

Ja era tard, havíem de tornar al nostre poble, l'endemà era dilluns. Ens acomiadàrem de la meua germana i començà la part més avorrida.

El viatge

L'altre dia a Canadà, em vaig trobar amb la meua tia Maria del Carme en l'estació de tren. Em va comptar que estava allí de viatge. Jo li vaig dir que havia vingut amb el meu germà i que l'endemà mateix me n'anava amb ell a Brasil. En arribar a l'hotel ens vam anar a dinar. A les deu de la nit em va cridar la meua tia Maria del Carme i em va dir que ja que no ens anàvem a veure fins que no acabaren les vacances d'estiu i les dos tornàrem a Xixona. Que perquè no aprofitàvem eixa nit per a eixir a sopar. A mi em va encantar la idea i li vaig dir que sí.

Pel matí li vaig dir al meu germà que aniguera a canviar-se, que en un hora sortia l'avió, vam anar a l'aeroport, vam deixar les maletes a terra per agafar els bitllets i vam sortir camí a Brasil.



Sara Márquez

Don Bernard

Jo era una xiqueta corrent. Però la meua família no. Tots eren persones importants. Tots estudiaven les carreres més dificultoses, i tots amb els millors resultats.

Jo era la menor. Ningú es preocupava per mi, ningú sabia el que passava en la meua vida i a ningú li importava.

A l´institut no tenia amics, ningú s´apropava a mi, i si ho feien era quan els interessava.

Era la més intel·ligent de tota la classe i inclús de quasi tot l´institut. S´han plantejat passar-me de curs vàries vegades. Hauria de ser la xiqueta més feliç i més orgullosa del món, però això no era així. Per a la meua família el meu esforç no era suficient, i per al meus company era excessiu.

Tots els dies era el mateix, anar a l´institut, estar en classe, unes quantes burles, i altra volta cap a casa. Cada dia que passava era pitjor, més insults i més bronques. Per si fora poc encara em prestaven menys atenció.

Un dia un home vell es va apropar a mi. Jo no sabia si anar-me´n corrent o mantindre una conversació amb aquell individu. Estava espantada, mai parlava amb ningú i ningú parlava amb mi. Per què aquell home tindria interès en parlar amb una persona com jo?


El primer que em va dir era "bon dia", una cosa d´esperar. Em va dir que què tal anava en els esports i que em pareixia. No sabia molt bé que contestar. La veritat es que sóc nul·la en els esports, mai m´han agradat. Encara que tot el món pense que l´esport estimula el cervell i siga el millor com a entreteniment, jo no ho pense. Tot el món, o quasi tots, practica alguna activitat esportiva, jo mentrestant preferisc llegir un llibre o alguna cosa per l´estil.

Li vaig dir el que pensava. Va riure durant un temps. No l´entenia. Però em queia bé. Era diferent als demés.

Em va contar la historia d´un esport que no demanava capacitat física, un esport en el que jo podria destacar sobre els altres, un espot en el que dona igual el sexe, l´edat o els diners. Pràcticament l´únic esport que estava al meu abast. Els ESCACS.

Vaig acceptar la seua invitació d´entrenar-me. Fins i tot no perdia res.

Anaven passant els anys i jo anava millorant les meues tècniques i, a més, estava més feliç i més entusiasmada. M´agradava estar amb aquell home i fer per fi alguna cosa que a mi m´agradara. Fins aquell moment no coneixia la paraula felicitat i estar bé amb un mateix.

Va arribar un dia en el que ja era suficientment bona com per a inscriu-me a un torneig. Per a la meua sorpresa Don Bernard (el meu mestre d´escacs) em va apuntar al torneig nacional. No m´ho creia, era increïble.

Vaig anar a dormir molt feliç. De sobte un pensament em va passar pel cap. I si no era suficientment bona com per a presentar-me a aquell torneig i feia el ridícul un altra volta?

Al matí següent, en eixir de l´institut, li vaig dir a Don Bernard el que pensava. Ell va contestar:

"Escolta filla, ja saps que jo sóc un home major, que ja no em queda molt per a viure i que et vull molt. Abans de morir soles pensava una cosa, mai ningú em comprendrà i mai ningú em voldrà. Però amb tu he après que no soles val allò material i que els sentiments diuen la veritat. Encara que siga estrany, eres el més paregut que he tingut a una amiga i mai voldria deixar-te en ridícul. Per això sé que ho faràs molt bé, i axí d´una volta per totes la teua família i els teus companys estaràn més orgullosos de tu, del que ja deurien d´estar-ho. Perquè ja saps que jo sempre ho he estat."

En aquell moment no sabia què fer ni que dir. Era el més bonic que m´havien dit en la vida.

Gràcies a aquell vot de confiança, vaig anar al campionat. Anava passant les rondes.

Cada volta era més difícil, però gràcies a aquelles paraules, anava més tranquil·la i amb més ganes. De sobte, em vaig trobar en la final. Estava nerviosa, però gràcies a que Don Bernard estava allà amb mi em trobava millor. Peces per ací, jugades per allà i de sobte "escac i mat". Havia guanyat el campionat. Jo havia guanyat el campionat! Era increïble, no m´ho esperava.

Varies setmanes després, Don Bernat va caure malalt, però abans d´anar-se´n hem va donar un regal, tots els seus trofeus i tot el seu material d´escacs, la col·lecció era increïble. Hem va dir que això no era important , que el que importava era el que sentia jugant i al rebre´ls. Dos dies més tard va morir. En eixe moment em vaig sentir molt recolzada per la meua família, que per fi em van fer cas, i pels meus companys, que per fi em van acceptar.

Acabava d´anar-se´n l’única persona que va confiar en mi i el primer amic que vaig tindre en la meua vida.

Vaig continuar jugant i guanyant i sempre me’n recordava d´ell. Ell va canviar la meua vida mentre que tot el món pensava que era un vell inservible.

Cèlia Camarasa (2ESOA)


Històries d'amor
William es trobava en el tanatori quan ningú va quedar en aquell lloc, ell plorava desconsoladament observant la fotografia del seu amor... Ell pensava, que faries tu si Déu et donara altra oportunitat per a viure els moments en els que havies sigut feliç... el primer moment quan vas veure a aquella persona tant especial per a tu... Què faries?

Aleshores William va eixir del tanatori i justament a la entrada es va trobar Annie, la seua amada, però ell no comprenia res... li va donar una abraçada, ella no reconeixia a William. Passejant pel carrer el xic es va adonar que hi havia tornat al passat per això Annie no el reconeixia.

Ell tenia totes les oportunitats per a sorprendre-la, ell coneixia tots el seus gustos. Una vesprada van quedar per a prendre un cafè i ell li va posar el got com a ella li agradava, va anar de compres amb ella, durant les comprés William es va adonar que en la tenda hi havia una joia amb la que va morir Annie. La va a acompanyar a tots els seus assatjos de ballet, perquè el dia 24, el dia de la seus mort, tenia una important actuació. Ell contava cada dia que quedava fins la mort de Annie, no volia que li passara res.

Uns dies abans del 24, William va anar a veure els últims asssatjos de la seus xica, va recordar aquell dia tan trist que va tindre, no volia que tornara a passar i, com que estava a punt de plorar, va eixir del lloc on estava assatjant Annie. Mentre Williams no estava, Annie li va comprar la joia amb la que ella va morir, al ficar la joia a la bossa es va adonar de que William portava un retalla de premsa on apareixia la noticia en la que deia que hi havia l'accident en el que ella mor.

Annie no creu a William quan intenta explicar-li-ho.

Va arribar el dia 24 i William es trobava en el lloc on Annie havia tingut l’accident, va arribar a punt, Annie es va salvar, però el xic darrere seua acabava de tindre l´accident...