RONDALLA.

ELS ENGANYS DE LES DONES.

 

Conten que a Santa Pola hi havia tres matrimonis, veïns i amics de tota la vida. Els marits,               ,          , i          , eren molt bons homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir:
—Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla més gran. De segur, que el premi me'l emportava jo.
—Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria capaç de fer-li creure que s'ha mort.
—I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu           el marejaria tant que no sabria ni on para sa casa.
—Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot nú per mig del poble.
I es posaren a           totes tres.

Quan arriba           a casa es troba a la seua dona, que es feia la malalta, i el va enviar al boticari a per la           que prenia sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina nova. Quan arriba el seu marit i va veure això es va estranyar i va tirar cap a dalt, i després cap a vall. Pegant voltes fins que la dona va traure el cartell, i va aconseguir entrar a sa casa. La dona quan el va veure li va dir de tot, però amb gran esforç aguantant-se les rialles.
Ben a prop,           i Teresa, sopaven tranquil•lament quan, de sobte, la dona comença a plorar i a fer crits.
—Ai,           , quina desgràcia! Que el meu home s'ha mort?
—Qui s'ha mort? —s'estranyà el marit.
—Tu! Tu!—insistia la dona.
La dona l'agarra pel braç, el fica al llit, li posa els braços sobre el pit i li encasta una estampa de la Mare de           entre els dits.
Mentre a casa de           i Loreto, quan arriba el marit a casa, la dona l'esperava vestida de dol.
—Joan, vine a vestir-te, posa't la jaqueta i els pantalons, que anem al vetlatori del teu amic.
—Però, qui s'ha mort?
—El teu amic         .
Ella tota disposta ,se l'emporta a l'habitació per ajudar-lo a despullar-se. I quan l'home era tot nu, li diu:
—Hala, anem, que ens esperen.
—Però, xica, si no vaig vestit. Com vols que isca al carrer?
—Si que vas vestit, que portes la roba nova, el que fa és que no la veus a causa dels nervis. Vinga, afanya't, que ens trobaran a faltar.
I la dona se'l endugué tot nu al carrer. Quan arriben a casa de          , Teresa plorava com una magdalena. I           que es passeja per tota la cambra sense roba, fins que el mort que s'adona, va dir:
—Xe,          , si no fóra perquè estic mort, jo diria que vas nú.
Les dones esclataren a           amb grans crits, aleshores els marits vegeren l'engany. Però encara que es van enfadar, finalment feren les paus.

Catacric catacrac,conte contat,conte          .                 

 

J-G-M nº10 2ESOC