A la llum de la Lluna

Sambori- JJSV - 22 - 2nESO.C

A la llum de la Lluna

Greg Rumsfield, sheriff d’Aviemore, em va cridar a mi, John Spencer, inspector de Scotland Yard i company seu a la universitat per a investigar el cas anomenat : "A la llum de la lluna"

Tot era fosc camí d’Aviemore, camins estrets i pedregosos, feien al cotxe moure's d'una manera que semblava que anava a trencar-se, però era de nit i no veia res, així que vaig continuar cap al meu destí. Vaig arribar al poble cap a les deu de la nit, Rumsfield m'esperava a l'entrada del poble per a acompanyar-me a la meua futura residència en el pròxims mesos.

No pogué dormir en tota la nit. Pensava que anava a poder descansar després del llarg trajecte que havia fet des de la meua residència en St.Andrews, però no. Al matí els homes de Rumsfield vingueren per mi, m'explicaven tot el que sabien, però jo no volia fer-los cas, jo desitjava arribar a Loch an Eilein per a poder mirar el cas des de la meua pròpia perspectiva.

Greg Steve Rumsfield m'esperava allí. Quan vaig arribar a la zona vaig cridar el meu ajudant, Michael Greenwood, que en una setmana podria acompanyar-me en el cas.

Jo sempre anava als casos abans que tot el meu equip per a assabentar-me de la informació del testimonis, després rebre l'ajuda dels meus ajudants que no sabien aquesta informació i podien pensar el cas d'una altra manera.

La imatge dins d'aquell castell en ruïnes em deixà blanc durant tota la setmana, aquella escena m'acompanyà en tots els meus malsons des d’aquell 15 de setembre de 1992. Aquella panoràmica de huit cadàvers formant una espècie de símbol, desconegut totalment, aquelles persones innocents, degollades, assassinades per un motiu de diversió, vaig suposar en aquell moment, de l’assassí, em donà els ànims necessaris per a poder seguir i agafar el culpable d'aquella massacre.

Greg m'havia dit que cada setmana desapareixia un cadàver i al dia següent n'apareixia un d'altre. L'últim canvi, per dir-ho d'alguna manera, havia ocorregut feia just una setmana, per tant, hui l’assassí deuria d’aparèixer per la zona. Després de comentar-li la meua hipòtesi a Greg, em va respondre que havien estat vigilant la zona quan es suposava que l’assassí hauria d’aparèixer per allí, però no feia acte de presència. Si estàvem allí, el canvi el feia amb el guàrdia que vigilava la zona, el degollava i el col·locava al lloc de l'anterior cadàver. I com que va ocórrer en les dues últimes vigilàncies ho van deixar córrer.

He de dir que Rumsfield era una persona d'allò més predisposada al perill i al risc, però els seus plans no eren els més encertats.

Aquella nit havia de produir-se la suposada aparició de l’assassí i m'encarregaren la decisió, difícil com cap altra, de designar el guardià que hauria de vigilar la zona.
Els demanà els mapes dels voltants de Loch an Eilein i amb els meus estudis de geometria i criminologia, vaig originar una extensa xarxa de vigilància amb huit vigilants col·locats estratègicament per a poder vigilar-se uns als altres.

Em demanaren que em retirara a la meua habitació, perquè la situació podia posar-se perillosa. La segona nit a Aviemore tampoc vaig poder dormir, esperant noticies dels vigilants. A les sis del matí estava preparat i vestit i anigué a veure a Rumsfield i rebre notícies de la nit anterior.

La cara de Greg aquell matí era un poema, abatuda, trista, amb llàgrimes als ulls. Em va veure i no digué res, s'alçà em va fer un gest cap al seu cotxe i va posar rumb cap a Loch an Eilein. Vam entrar al castell i tots els vigilants estaven morts i amb una paraula escrita al front. Totes les paraules formaven una oració que deia: "No m'agafereu, deixeu-me fer i no morireu més". La sensació que em va recórrer el cos aquell moment, és la pitjor i més desagradable de la meua vida. Encara m'acompanya en alguns moments. No vaig poder eixir de l'habitació en els tres dies següents, trencant-me el cap per a poder agafar el desgraciat que havia fet l’homicidi múltiple la nit anterior.

Davant la falta de evidències, testimonis i proves de l’assassí, veia el cas casi irresoluble. Necessitava l'ajuda de Greenwood immediatament. Però tardaria encara tres dies més. Em vaig tancar a la meua habitació fins que va arribar Greenwood, mirant i estudiant els informes que havia redactat Rumsfield però no trobava cap pista a seguir.

Michael va arribar a Aviemore el diumenge cap a les 3 del matí. I sense deixar-lo reposar ni un instant, vaig pujar al seu cotxe i li vaig indicar el camí cap a Loch an Eilein.
Aquell castell feia una forta olor, pudent pel temps que els cadàvers portaven allí.

Era la primera vegada que entrava a la zona sense la companyia de Rumsfield, però tenia la millor companyia possible en aquells moments, el meu ajudant, confident, assessor i, per damunt de tot, el meu amic Michael Greenwood.

Em sabia l'escena aquella com el palmell de la meua mà, però Michael va descobrir un xicotet interruptor al costat del finestral principal. Obrí una porta i vaig entrar sense pensar-m’ho ni un moment, però no vaig deixar que Greenwood m'acompanyara, preferia que es quedara cobrint-me l'esquena i vigilant els cadàvers.

Aquella porta donava pas a una estança on sols hi havia una butaca i un walkie- talkie. Només posar un peu dins, vaig sentir una remor que venia de la porta.
Vaig pensar que era cosa de l'aire. Al segon pas, el rumor va ser més fort i em vaig girar, no hi havia res, quan vaig tornar la mirada a la butaca, allí jeia Rumsfield. Al meu primer intent d'articular paraula, va alçar la mà i em va apuntar amb un revòlver:

-Què fas Greg, què vas a fer?

-Res, tranquil, si la culpa no és meua. El missatge va ser clar: deixeu-me fer i no morireu més. No m'has deixat fer, així que moriràs.

Aquella moment va ser el que tot el món diu que et passa la vida per davant els ulls en una mil·lèsima de segon.

Rumsfield va disparar, però la distància que ens separava i un revòlver poc precís, va fer que la bala acabara al pit deGreenwood. Ple d'ira i ràbia em dirigí cap a ell amb la intenció de matar-lo, era elmeu amic, m'havia traït i havia assassinat el meu confident, el meu segon jo. Emvaig llançar sobre ell, arrabassant-li l'arma i disparant-li al cap. Si us dic la veritat no volia matar-lo, volia que l’empresonaren i patira el que va fer patir a tantes persones d'Aviemore. No volia, però els meu instints van guanyar, en aquell moment a la meua racionalitat.

Encara recorde aquella nit com si fos ahir. Vaig perdre les que foren les dues persones més importants per a mi. Vaig entrar en un estat de shock durant el següent mes i no me'n recorde de res d’aquella estada a Aviemore.

Ara escric estes línies des de la meua casa a Edimburg, amb la meua dona Helen, escoltant la retransmissió de l'acte inaugural dels jocs olímpics a Londres. Vint anys després, les sensacions d'aquells dies a Aviemore em segueixen recorrent el cosí deixant-me "blanc" durant uns minuts.

He tingut una vida de luxe. Tinc una dona meravellosa, dos fills: Michael, en honor aGreenwood, i Helen, com el nom de la meua esposa. Però encara ara em lamente per no haver pogut salvar aquelles persones, no haver pogut salvar el meu amic i no salvar a Rumsfield d’ell mateix.

FÍ