Fosc, tren, pluja i llum.

Historia premi sambori

Fosc, tren, pluja i llum.

Un dia com qualsevol ,estava en ma casa, en la meua habitació, i em va entrar fam.

Em vaig alçar a veure què hi havia de menjar.

Vaig sentir un tremolor, com un mareig...

Vaig caure al terra, i vaig sentir el colp. Estava inconscient, ho veia tot negre. Em vaig espantar, era com si estiguera dormint, un somni.

De sobte, el color va canviar, ja no es veia negre, ara es veia blanc!

Blanc intermitent, parpellejant. El meu cap va començar a sentir veus, veus tranquil·litzants, eco...

Poc després, el soroll de la pluja, la pluja freda d'un dia d'hivern. A continuació un soroll conegut, molt conegut.

Era el soroll d'un tren, el mateix soroll del tren que passa per d'avant de ma casa tots els matins. La pluja no parava, però cada vegada era més dèbil...

Altra vegada tot fosc, feia fred...

Una vegada més, més fort que mai, el soroll de la pluja i del tren.

Tot va parar en un instant.

Ja no s'escoltava res, tot silenci. El temps no parava, seguia el seu ritme, com sempre, però no sabia on estava ni perquè.

-Hola? M'escoltes? Contesta per favor!

Un xiquet molt estrany, de mirada transparent va aparèixer.

-Hola? On estic? Què ha passat? Qui eres tu? - Vaig dir molt confusa davant d'aquesta situació.

-Em diuen Julio, t'he trobat ací, estaves inconscient. - Va dir mirant-me incòmodament.

Em vaig incorporar.

-Què feies per ací? Fa molt mal temps i és perillós, molta gent apareix per ací com tu però no sabem com... - Va dir amb un somriure irònic.

-Perillós? Perillós, per què?

-Aquesta es l'antiga via del tren, a vegades passa pel túnel.

- Un tren? - Vaig dir al veure que tot concordava amb el meu somni anterior.- Tot açò es molt estrany, jo estava en ma casa, crec recordar i... ,no sé com estic parlant

amb un desconegut enmig d'una via de tren.

- Tens raó anem-nos-en de la via, afanyat, anem al meu refugi, no està lluny.

Julio, aquest personatge tan estrany, em va guiar fins un refugi, no era molt gran, bàsicament tenia un sostre, les parets, dos cadires i poc més.

Però... una cosa em va cridar l'atenció. Hi havien milions de fotografies, infinites, cadascuna d'una persona diferent, les vaig observar totes amb deteniment, la majoria eren persones ja majors, una d'elles em va cridar molt l'atenció, em resultava familiar... Una dona d'uns 47 anys amb uns ulls molt expressius. Sí,era ma mare.

Molt estranyada li vaig dir a el noi que tenia prop de mi.

-Julio... Qui és aquesta dona?

-Dons... - Va improvisar nerviosament.- és una coneguda que va morir fa 2 anys.

Exacte, era ma mare, sense cap dubte.

Vaig despertar. Tot açò havia sigut un somni, visió o... realitat.

Seguia en la meua casa,enmig del corredor, els meus pòmuls rojos i els meus cabells brillants seguien en el mateix lloc.

Segurament m'hauria colpejat contra alguna cossa i hauria perdut la consciència.

Em vaig submergir en un somni, un somni molt real...

Vaig recordar tot el somni, vaig recordar a ma mare. Una llàgrima em va caure.

Un dia de l'hivern, mon pare, ma mare i jo vam anar a passar un dia en el camp.

Aparcarem el cotxe i baixarem amb les cantimplores i motxilles. Van passar unes quantes hores i ja estàvem cansats, així que vam parar a descansar.

Vam menjar, mon pare i jo ens vam quedar assentats damunt d'una roca i ma mare es va anar de passeig, però van passar les hores i ma mare encara no hi havia tornat.

Molt preocupats vam anar a buscar-la, la vam trobar inconscient, s'havia colpejat contra una roca, mentre baixava una costera. La vam portar a l'hospital més proper.

Els metges no ens van donar bones notícies, va estar en coma. Però va despertar,ens va contar que mentre que estava inconscient va somiar que estava davant d'una via

de tren, que va sentir la pluja, el soroll del tren, va veure les llums intermitents i dins del somni va despertar. Un xicot la va despertar i la va portar a un refugi per a descansar,va dir que hi havien fotos de persones...

A les dues hores ma mare va morir.

-Ding-dong!

-El timbre,qui serà?

-Sí? Qui és?

- Sóc Julio,vaig a pujar.

Julio? No podia ser, era un somni!

-Ding-dong!

Aquesta vegada es la porta. Vaig sentir la presència del dimoni, molt forta.

Sense parar-me a pensar,vaig obrir la porta per curiositat.

Sí,era ell. No va dir ni una paraula. Sols em va mirar, tan intensament com dolorosa. Vaig tancar la porta de seguida, per por.

Vaig tornar a caure,vaig perdre la consciencia.

Tot fosc, pluja, un tren,llum parpellejant...

Vaig despertar, a les dues hores vaig morir.

Ara estic ací, la meua ànima es troba tancada per a sempre dins d'una foto, junt a milions d'altres ànimes.