Història d'un segrest

Història Samboriet. 2esoC-VLS-13.

Història d'un segrest

DIA 1

Sonava el despertador, marcaven les 7:00, em vaig alçar del llit, vaig rentar-me la cara, vaig desdejunar i em vaig vestir. Ja estava preparat per a un altre dia de treball. Jo vivia a Nova York, a una hora de la meva agència. Així doncs, vaig arribar amb el meu Aston Martin DB9 a l'agència privada de detectius, situada al nord de Nova York. Érem una empresa de detectius (EDNY). Al cap hi estava William.

El meu grup estava format per mi i els meus millors amics detectius, Bob i Katie.

Tots tres hi treballàvem tranquil·lament als nostres assumptes i casos que William ens manava.

Un dia, mentre treballàvem tranquil·lament, William esclatà. Fóu un crit i una ordre. El cap ens demanà que fóssim perquè ens volia dir una cosa. Ens va dir que havia vist a les notícies que s'havia produït un segrest a Boston d'un home de 32 anys, Mikael Dylan, per motius econòmics.

William ens preguntà qui anava a solucionar aquest cas, i sense cap dubte, jo em vaig presentar voluntari. Bob i Katie preferien que m’encarregara jo d’aquest home, ja que ells també estaven investigant un cas d'assassinat.

El que no sabia jo era per què era tant important per a William aquest home. Em va dir que l'havia d'alliberar perquè era molt amic de William, i era el cap d'una empresa de químics, (QLNY). Aquesta empresa i la nostra ens ajudàvem mútuament amb els assumptes socials i econòmics.

Jo vaig entendre perquè era important que rescatara a Mikael Dylan, per això, em vaig posar mans a l'obra.

DIA 2

L’endemà, dimarts, 16 d'abril de 2013, vaig eixir a donar una volta, passejava tranquil·lament pensant amb coses meves quan vaig decidir anar a QLNY per preguntar als empleats de l'empresa si sabien alguna cosa del cas. Després de tres hores de camí vaig arribar. El primer que vaig fer era començar a preguntar, el que més em va sorprendre va ser un químic que afirmava haver vist a un sospitós el dia del segrest entrar quatre vegades a l'oficina preguntant per Mikael Dylan. Me'l va descriure... Un home d'estatura normal, vestit negre, ulleres negres, cabell negre i llarg i una gran barba que li tapava la boca. Quan vaig eixir de l'oficina, em vaig trobar un home que encaixava perfectament amb aquella descripció. En pocs minuts em vaig adonar de que aquell era l'home que m'havia descrit anteriorment el químic, i per tant, el meu primer sospitós.

Va muntar a una furgoneta negra i jo el vaig seguir amb el meu cotxe fins arribar a una mansió situada al nord-est de Boston. Vaig aparcar dissimuladament enfront la mansió i em vaig quedar mirant-la. El sospitós va eixir de la furgoneta i va entrar dins la casa. Vaig pensar que ja sabia on hi vivia.

Ja era hora de dinar, i vaig tornar a Nova York amb el meu estimadíssim Aston Martin DB9.

A la vesprada vaig tornar a EDNY per a fer una visita als meus companys, en especial a Bob i Katie. Vam estar parlant una estona, jo els vaig comentar tot allò que m'havia passat amb el sospitós, ells em van dir que ja sabien qui era el culpable de l'assassinat del seu cas. Aquesta conversació no va durar més d'una hora, ja que els dos tenien un interrogatori amb el seu sospitós. Em vaig acomiadar i me n’anigué.

DIA 3

Em vaig alçar de mal humor, no sé perquè, però crec que un dels motius va ser el malson que havia patit la nit anterior. No sé que em passava, però em sentia molt rar. Però per molt mal que em trobara, havia d’anar a treballar. Vaig acabar el dia de treball bé.

Així transcorrien els dies, anant al treball, llegint llibres mentre pensava en el cas i anant de vegades a la mansió del sospitós per a veure que hi feia, això si, de manera dissimulada per a que no sospitara que jo el seguia.

DIA 4

Passaven i passaven els dies i no veia al sospitós des de feia ja molt de temps.

Un dia, dos químics de QLNY es van presentar a la nostra empresa. Vam parlar sobre assumptes econòmics. Deien que des que Mikael va morir no podien treballar com abans, William va dir que els ajudaríem. Però el tema més interessant va aparèixer quan els dos químics van comentar les continues visites del sospitós a QLNY.

Aquella vesprada, en acabar el treball, jo i un home al que no coneixia de res vam tenir una llarga conversació.

Em va comentar que coneixia al sospitós i que pertanyoa a una banda d'assassins situada a l'est de Boston. Em va donar un paper escrit i em va dir:

- Guarda la pista i la clau de la porta on es reuneix la banda.

Jo li vaig dir que la guardararia molt bé. En arribar a casa vaig començar a llegir-la, deia així:

Estimat Rock,

'' Et redacte aquesta carta per a ajudar-te amb el cas de Mikael Dylan. Et volia dir que el teu sospitós es diu Robby Niagel i té molts càrrecs per assassinats i violacions anteriors. També vaig veure com robava a dones al carrer. Per això et dic que ja pots suposar que ha sigut ell el culpable del segrest. Sols et falta alguna pista per a poder detenir-lo. Guarda aquesta pista.''

Al fons del sobre hi havia una clau, que era la del lloc on es reunia la banda, i el plànol d'on es trobava.

DIA 5

Tan sols em faltaven pistes per a arrestar a Robby.

Bé, doncs, al cap d'un temps vaig perdre la pista i també la clau.

Va passar durant la nit anterior, a la discoteca. Portava la carta a la butxaca dreta, i m'imagine que també havia begut de més.

Doncs, uns homes ben vestits em van convidar a que parlara amb ells, ja no me'n recorde de més.

Crec que va ser un d'ells qui me la va agafar de la butxaca mentre parlava amb l’altre.

Però el dia següent va aparèixer el mateix home que em va donar la carta, em va oferir una altra clau i el plànol de la taverna. Em va dir que s'havia enterat que l'havia perdut i per això havia fet la copia per a mi.

Aquella mateixa nit vaig acabar de llegir el llibre de 'Frankestein'. Després vaig decidir que el dia següent aniria a la taverna de la banda d'assassins, per a comprovar si allí es trobava Mikael Dylan. Vaig quedar-me mirant les noticies de la televisió on parlaven sobre el segrest de Mikael, ja que era una persona molt coneguda a Boston. Quan es van acabar, me'n vaig anar a dormir.

DIA 6

La nit anterior, em vaig plantejar anar a la base on es reunia la banda d'assassins. Ho faré coste el que coste.

Vaig dinar i em vaig gitar al llit per a descansar. Allà a les 18:00 de la vesprada estava preparat. Vaig agafar l'Aston Martin DB9 i vaig començar el viatge a Boston. Quan vaig arribar, vaig obrir el sobre i vaig veure el plànol, seguint-lo, per fi, vaig arribar a la taverna. Em vaig assentar a la porta i em vaig preparar per a entrar dins, finalment, vaig entrar.

Era un lloc fosc i misteriós, escoltava unes veus al fons, i em vaig apropar lentament. Em va saltar el cor, allí mateixa hi estava Mikael Dylan lligat amb cordes a una cadira. Al voltant, quatre homes amb un vestit negre. Vaig traure la meva pistola de la butxaca. 1,2,3... Vaig disparar als quatre homes, dels quals sols un va morir. Els altres tres em van atrapar i em van posar al costat de Mikael lligat a una altra cadira. Mikael em va preguntar si havia anat a salvar-lo, li vaig contestar que sí. Els segrestadors, amb Robby Niagel al capdavant, es disposaven a matar-nos. Vaig pensar que havia arribat l'hora de morir, Robby, em va posar el canó a un centímetre i el dit al gallet de la seua pistola i va dir:

• Ha arribat el vostre fi!

Aanava a disparar quan de sobte els meus amics d'oficina Bob i Katie van aparèixer i van doar tres patades cadascun, a tots els segrestadors, que es van quedar inconscients.

Katie cridà a la policia, immediatament van arribar i van detenir els segrestadors, inclòs Robby Niagel.

Bob i Katie em van deslligar de la cadira, després a Mikael Dylan ens va donar les gràcies a tots tres.

Per fi, després de casi una setmana Mikael Dylan estava lliure i la banda d'assassins segrestador a la presó. Això sí, amb l'important ajuda dels meus millors amics Bob i Katie.

Mikael ens digué que ja parlaria amb el nostre cap William, que li diria la sort de comptar amb uns treballadors com nosaltres. Mikael se'n va anar a la seua oficina a saludar els seus treballadors que havien patit tant durant aquest temps.

Ens vam quedar a la taberna Bob, Katie i jo. Ens miràvem i vaig dir:

- Esteu pensant el mateix que jo?

- Crec que sí, va dir Katie.

- Estic convençut que sí, digué Bob.

A la de tres... un, dos i tres...

- Missió complerta!!!!!!!!!!!!!!!!!!