Sambori

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Carles que vivia a Xixona. Un poble no molt gran però molt conegut per inventar el torró. En San Vicent vivia un amic seu anomenat Joan un xiquet molt llest, guapo i molt alt, Joan anava al col·legi Sagrada Familia del barri de Xixona i Carles al Cristofol colon. Els dos eren molt llestos feien el seu treball, atenien en clase i feien els deures, en fi el que tenia que fer un estudiant. Ells es coneixien per un altre amic anomenat Kiko que anava a futbol en Joan i li parlava a Carles d' ell. Un dia el polideportiu de Xixona va organitzar un torneig en que van jugar tots junts i es van coneixer. Carles no va jugar perque era l'entrenador, però es va embromar molt amb la victoria de l'altre equipo perque després de arribar a la final luchan van i perden però no pasa res van jugar molt be i ahí va ser quan es van conèixer Joan i Carles.

Conforme van anar fen-se majors van pasar a l'institut i ahí es van fer molt amics perquè com anaven a la mateixa clase doncs van se molt amics. Jugaven junts en educació física al futbol, s' asentaven en classe junts. Però com Joan vivia en Sant Vicent doncs no podiem eixir per la vesprada a pegar una volteta. Aleshores es veien menys.

Però un dia van deixar de ser amics perque quan eixien junts van coneixer una xiqueta que els agradava i estaven enfrontant-se per ella. La xiqueta es deia Clara i era molt alta, guapa, amb els ulls blaus i el monyo pel-roig. A Carles se li va ocórrer escriure-li una carta d' amor per a demostrar-li el seu amor i en la carta posava:

Carta d' amor

No saps qui soc però estic molt prop de tu, tan prop que la teua presencia en fa mal, la meva ánima t'anela, els nostres cors naveguen separats pel mar de la vida però la corrent ens porta a la mateixa vora. La teva mirada profunda el teu somriure net de marfil, la teva veu que m'acarisia, com al brisa fresca del matí. Somie en tindre't entre els meus braços, el fregament de la teva pell, el calor dels teus llavis. L'esperança de tindre't algun dia es lo unic que dona sentit a la meva vida trista i fosca, a este de ambular sense rumb ni destí.

T'ESTIME!!!!!

Quan Joan va veure això es va embromar molt i va començar a pensar que podria fer per a fastidiar-li la relació a Carles i va pensar:

• Ja sé! Anire a correus a dir que anulen la carta de Carles Sobrino López que anava a enviar-se a carrer La Vila número 6 1ºC.

I així ho va fer i la carta va ser anulada. Quan Carles es van enterar va anar a casa de Joan i va començar a pegar-li punyades i Joan igual també li va pegar i al final van acabar el dos en urgencies. Quasi es maten entre ells menys mal que va arribar la mare de Joan i es va separar

Això es lo que pasa quan uno se enamora de una chica que també li agrada a una altre amic.