Sambori- JJSV - 22 - 2nESO.C

A la llum de la lluna

Greg Rumsfield, sheriff de Aviemore, em va cridar a mi, John Spencer, inspector de
Scotland Yard, i company seu a la universitat per a investigar el cas anomenat : "A la
llum de la lluna"

Tot era fosc a camí de Aviemore, camins estrets, pedregosos, feien al cotxe moure's
d'una manera que semblava que anava a tindre que parar, però era de nit i no veia
res, així que vaig continuar cap al meu destí. Vaig arribar al poble cap a les deu de la
nit, Rumsfield m'esperava a l'entrada del poble per a acompanyar-me a la meua futura
residència en el pròxims mesos.

No pogué dormir en tota la nit. Pensava que anava a poder descansar després del
llarg trajecte que havia fet des de la meua residència en St.Andrews, però no. Al matí
els homes de Rumsfield vingueren per mi, m'explicaven tot el que sabien, però jo no
volia fer-los cas, jo desitjava arribar a Loch an Eilein per a poder mirar el cas des de la
meua i pròpia perspectiva.

Greg Steve Rumsfield m'esperava allí. Quan vaig arribar a la zona vaig cridar el meu
ajudant, Michael Greenwood que ja en una setmana podria acompanyar-me en el cas.

Jo sempre anava als casos abans que tot el meu equip per a assabentar-me de la
informació del testimonis, i després rebre l'ajuda dels meus ajundants que no sabien
aquesta informació i podien pensar el cas d'una altra manera.

L'imatge dins d'aquell castell en ruïnes em deixà blanc durant tota la setmana, aquella
escena m'acompanyà en tots els meus malsons des de aquell 15 de setembre de
1992. Aquella panoràmica de huit cadàvers formant una espècie de símbol,desconegut
totalment, aquelles persones inocents, degollades, assesinades per un motiu de
diversió, vaig suposar en aquell moment, de l'assasí, em donà els ànims necessaris
per a poder seguir i agafar el culpable d'aquella masacre.

Greg m'havia dit que cada setmana desapareixia un cadàver i al dia següent
n'apareixia un d'altre. L'últim canvi, per dir-ho d'alguna manera, havia ocorregut fa
just una setmana, per tant, hui l'assasí deuria d'apareixer per la zona. Després de
comentar-li la meua hipòtesi a Greg, ell em va respondre que havien estat vigilant
la zona quan es suposava que l'assasí hauria d'aparéixer per allí, però no feia acte
de presència. Si estavem allí, el canvi el feia amb el guàrdia que vigilava la zona, el
degollava i el col.locava al lloc de l'anterior cadàver. I com que va ocórrer en les dues
últimes vigilancies ho van deixar córrer.

He de dir que Rumsfield era una persona d'allò més predisposta al perill i al risc, però
els seus plans no eren els més acertats.

Aquella nit havia de produir-se la suposada aparició de l'assasí i m'encarregaren
la decisió, difícil com ninguna, de designar el guardia que hauria de vigilar la zona.
Els demanà els mapes dels voltants de Loch an Eilein i amb els meus estudis de
geometria i criminologia, vaig originar una extensa red de vigilància amb huit vigilants
col.locats estrategicàment per a poder vigilar-se uns als altres.

M'asseguraren de que era millor que em retirara a la meua habitació, perquè la
situació podia posar-se perillosa. La segona nit a Aviemore tampoc pogué dormir,

esperant noticies dels vigilants. A les sis del matí estava jo preparat i vestit i anigué a
vore a Rumsfield i rebre noticies de la nit anterior.

La cara de Greg aquell matí xarrava per ella a sols, abatida, trista, amb llàgrimes als
ulls, em va veure i no digué res, s'alçà em va fer un gest cap al seu cotxe i va posar
rumb cap a Loch an Eilein. Vam entrar al castell i tots els vigilants estaven morts i amb
una paraula escrita al front. Totes les paraules formaven una oració que deia: "No
m'agafereu, deixeu-me fer i no morireu més". La sensació que em va recórrer el cos
aquell moment, és la pitjor i més desagradable de la meua vida. Encara m'acompanya
a alguns moments de la vida. No pogué eixir de l'habitació en els tres següents dies,
estigué trencant-me el cap per a com poder agafar el desgraciat que havia fet el
múltiple homicidi l'anterior nit.

Davant la falta de evidències, testimonis i proves de l'assasí, jo veia el cas casi
irresoluble. Necessitava l'ajuda de Greenwood immediatament. Però tardaria encara
tres dies més. Em vaig tancar a la meua habitació, fins que va arribar Greenwood,
mirant i estudiant els informes que havia redactat Rumsfield però no trobava cap pista
a seguir.

Michael va arribar a Aviemore el diumenge cap a les 3 del matí. I sense deixar-lo
reposar ni un instant, vaig pujar al seu cotxe i l'indicà el camí cap a Loch an Eilein.
Aquell castell feia una forta olor pudenta pel fet del temps que els cadàvers portaven
allí.

Era la primera vegada que entrava a la zona sense la companyia de Rumsfield, però
tenia amb la millor companyia possible en aquells moments, el meu ajudant, confident,
assessor, i per damunt de tot el meu amic, Michael Greenwood.

Em sabia l'escena aquella com el palmell de la meua mà, però Michael va descobrir
un xicotet botó- no era un botó però no se nomernar-lo amb altre nom- als peus del
finestral principal. S'obrí una porta al costa de la principal i sense cap dubte i vaig
entrar, però no vaig deixar que Greenwood m'acompanyara, preferia que es quedara
cobrint-me l'esquena i vigilant els cadàvers.

Aquella porta donava pas a un xicotet gabinet on sols hi havia una butaca i un walkie-
talkie. A la meua primera petjada dins del gabinet un rumor provinent de la porta,
l'aire ho haurà fet, vaig pensar. Al segon pas, el rumor va ser més fort i em vaig girar,
no hi era res, quan vaig tornar la mirada a la butaca, allí jeia Rumsfield. Al meu primer
intent d'articular paraula, va alçar la mà i em va apuntar amb un revòlver. :

-Què fas Greg, què vas a fer?

-Res, tranquil, si la culpa no és meua. El missatge va ser clar : deixeu-me fer i no
morireu més. No m'has deixat fer així que moriràs.

Aquella sensació d'abans de que dispara el gallet, va ser la que tot el món nomena de:
que et passa la vida per davant els ulls en una mil.lèsima de segon.

Rumsfield va disparar però, hi ha que dir que entre que la distància que ens separava i
que els revòlvers no eren molts precisos, la bala no m'aplegà a mi sinó que va matar a
Greenwood. Plé d'ira i ràbia anigué corrent cap a ell amb l'intenció de matar-lo, era el
meu amic, m'havia traicionat i havia assasinat el meu confident, el meu segon jo. Em
vaig abalanzar sobre ell, arrebatant-li l'arma i disparant-li una bala al pit, si us conte la
veritat no volia matar-lo, volia que l'encarcelaren i sofrira ell el que va fer sofrir a totes

les persones d'Aviemore. Volia però els meu instints van guanyar, en aquell moment, a
la meua racionalitat

Encara recorde aquella nit com si fos ahir. Vaig perdre les que fóren les dues persones
més importants per a mí. Vaig entrar en un estat de shock durant el següent mes i no
me'n recorde de res més de la meua estancia a Aviemore.

Ara escric estes línies des de la meua casa a Edimburg, amb la meua dona Helen, al
meu costat escoltan la retransimissió de l'apertura dels jocs olímpics a Londres. Vint
anys després, les sensacions d'aquells dies a Aviemore em segueixen recorrent el cos
i deixant-me "blanc" durant uns minuts.

He tingut una vida de luxe. Tinc una dona meravellosa, dos fills: Michael, en honor a
Greenwood, i Helen, com el nom de la meua esposa. Però no seria capaç de canviar
res per a que Rumsfield canviara els seus actes, cada un és responsable dels seus
actes i ningú pot sofrir per ells.

FÍ.